Teatre popular

EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna)

Téâtro populèro

Vers lo XV^émo sièclo, en Savouè érant bien populères des grandes reprèsentacions téâtrales sur de tèmo religiox. Lyor principâl objèctif ére que les gens cognesséssont l’histouère sacra[1] et les vies des Sènts: cetes reprèsentacions érant los Mistèros.

Érant des ôvres bien ètendues[2], vu que d’habituda[3] durâvont ples d’un jorn et la comunôtât sè sentéve[4] bien emplicâye porquè d’una môda[5] u de un’ôtra quâse tués devévont[6] y participar, se pas coment des actors, dens los arrengements. Por los dècors[7], los costumos, lo maquelyâjo, los èfèts espèciâls et ôtros ovrâjos[8] falyévont bien de volontèros. En outre por l’organisacion, ja que ére bien complèxa[9], des viâjos[10] difèrentes scènes s’entèrprètâvont, u mémo temps, dens difèrents luès[11] du velâjo. Se ples du volontariât falyévont des financements, cetos sont étâs balyês[12] per los fidèlos que avévont ples de ressôrses.

Por dére d’un câs èxtrèmo, los Actos des Apôtros des frâres Gréban ére un’ôvra constituâye de 60.000 vèrsos, y ant participâ 494 pèrsones, coment actors, et por la reprèsentar tota sont étâs nècèssèros 40 jorns!!

Outre a ensègnér devéve étre un téâtro amusant et agrèâblo[13], de ceta maniére arrevâvont bien ples de gens. Por cen-lé[14] oncor se lo tèmo ére religiox vôt pas dére que les ôvres éront du tot sèrioses, bien de côps y aviéve[15] scènes comiques u ôgmentâyes de tot, et éront celes que lo public ples fétâve[16] et, ben que savéve lo tèxto per côr[17], lo rècitâve tot, naturalment en arpitan, lengoua d’usâjo corent a cela època[18].

Mas pas tojorn l’entencion ére ensègnér u amusar, quand que se reprèsentâvont vies de sènts se profitâve por lyors demandar protèccion contro la pèsta, que ére una menace rèèla a céls temps lé.

Quand que arrevat lo XVII^émo sièclo ceta môda que bugiéve gens en massa bèssiét, un des motifs fut lo renèssance des retrâbles[19] et des ôtals que furont lyors que s’enchargiévont d’èxpllicar l’histouèro religiox.

---

[1] sacrâ

[2] èpatâyes

[3] la cotema

[4] sentêt

[5] maniére

[6] deviant

[7] la scènografie

[8] ôtres tâches

[9] complicâye

[10] côp, bot, fês, vês

[11] cârres, endrêts

[12] donâs

[13] galès, plèsent

[14] ço, quen, ce, cen

[15] aviêt

[16] cèlèbrâve

[17] a mèmouère

[18] a ces temps lé

[19] pales d’ôtal

CATALÀ:
Teatre popular

Cap al segle XV, a Savoia eren molt populars unes grans representacions teatrals de tema religiós. El seu primer objectiu era que la gent conegués la història sagrada i les vides dels sants: aquestes representacions eren els Misteris.

Eren obres molt extenses, tant que acostumaven a durar més d’un dia i la comunitat s’hi sentia molt implicada perquè d’una manera o una altra gairebé tothom hi havia de participar, si no com a actor, en els arranjaments. Pels decorats, vestuari, maquillatge, efectes especials i altres tasques calien molts voluntaris. També per a l’organització, ja que era molt complexa, de vegades diferents escenes s’interpretaven simultàniament en diversos llocs del poble. Si a més del voluntariat calia finançament, aquest anava a càrrec dels fidels amb més recursos.

Per dir un cas extrem, els Actes dels Apòstols dels germans Gréban era una obra que constava de 60.000 versos, hi van participar com a actors 494 persones i per representar-la tota van ser necessaris 40 dies!!

A més de didàctic també havia de ser teatre entretingut i divertit, d’aquesta manera arribava a molta més gent. Per això encara que el tema fos religiós no vol dir que les obres fossin del tot serioses, molts cops hi havia escenes còmiques o pujades de to, i eren aquestes les que el públic més festejava i com que se sabien el text de cor tothom el recitava, naturalment en arpità, llengua d’ús corrent en aquella època.
Però no sempre el propòsit era ensenyar o divertir, quan es representaven vides de sants s’aprofitava per demanar-los protecció contra la pesta, que era una amenaça real d’aquell temps.

Quan arriba el segle XVII aquesta moda que movia masses va de baixa, un dels motius és el renaixement dels retaules i altars que són els que s’encarreguen d’explicar la història religiosa.