Fets i gent

Resistents lingüístics

Evolênna és un poble alpí que es troba a la vall d’Hérens a Suïssa, hi viuen unes 700 persones i quasi no es relacionen amb la plana. El seu nom ve de “éwu Lénä”  literalment “aigua fàcil”.
Diuen que és el darrer poble de Suïssa on l’arpità es transmet des del bressol. Els seus habitants el tenen com a llengua materna  i l’utilitzen habitualment: amb la família, els amics, al carrer, a la feina, ... Els nens a l’escola s’esforcen per usar el francès ja que és la llengua obligatòria a l’ensenyament i els mestres ho pateixen perquè ells també són arpitans. Hi ha fins i tot qui es resisteix a parlar francès amb els forasters.

Gràcies a l’obstinació d’aquesta gent s’ha conservat la llengua.
Un fet com aquest va ser notícia i s'en va fer ressò FranceTV


Vides privades

Muriel: té 38 anys, de ben jove va marxar del seu poble per anar a treballar a Alemanya, després va viure uns anys a Anglaterra i més tard va anar cap a Ginebra on ha arrelat, es va casar i té tres fills, als quals ha volgut donar el mateix que va rebre dels seus pares: l’arpità com a llengua materna. Amb ella parlen arpità i amb el pare francès.

François: té  40 anys i és de Normandia. Es va casar amb una suïssa de parla arpitana, va aprendre’l i ara el parla perfectament. Tenen tres fills i l’arpità és la llengua principal a la llar.



Claudy: té 19 anys i la seva llengua materna és l’arpità, el primer contacte amb el francès el va tenir a l’escola, és un noi molt lligat al seu poble i per ell parlar arpità enforteix les relacions.

Tret comú: Evolênna, l`últim reducte 100% arpità de Suïssa. La Muriel hi va néixer, en François hi viu i en Claudy hi va néixer i hi viu.


Obstinació

El parlar de les muntanyes de Neuchâtel (Suïssa) es va perdre fa més de 100 anys.

Joël Rilliot és un metge de 36 anys que viu a Chambrelien, al cantó de Neuchâtel. Un dia va decidir que aprendria aquesta variant de l’arpità, es justificava dient que era una manera de buscar les arrels.

A l’hospital on treballa, s’interessa per l’accent dels pacients que vénen de la muntanya, conversa amb els més grans,  estudia antics llibres i documents, escolta enregistraments, i tot per trobar una petita pista que l’ajudi, que li mostri un mot, un indici d’accent, el que sigui, d’aquesta manera ja ha aconseguit un vocabulari de 6000 paraules amb la seva pronúncia. I no és una tasca fàcil, com a molt avui es pot trobar gent de 70 anys que recorden els seus avis utilitzant uns mots de patuès que a la vegada ells havien sentit durant la seva joventut..

- I per a què serveix?-  Li pregunten.  - Per a res, respon , no serveix per a res  perquè ningú més el parla, però m’agrada, és la meva passió-. De fet el parla amb les seves dues filles, que a força de sentir-lo se’n surten prou bé,  però els fa vergonya quan les amigues les senten enraonar amb el seu pare.

El professor de dialectologia a Neuchâtel Andres Kristol assegura que Joël es documenta molt seriosament, i confirma que aquest dialecte va morir a la fi del segle XIX. Li cau molt bé en Joël, però no veu quin sentit té tot això.


Irreductibles savoians

Ja fa temps que la gent de la Savoia reacciona i pren consciència dels seus drets, cada vegada més savoians s’arremanguen i es posen a treballar pel país.

Un petit exemple és el poble de Boëge,  els seus habitants s’han mobilitzat per la llengua abans de que no sigui massa tard. El grup de teatre local és molt actiu i actua únicament en arpità. Molts joves pares han canviat el costum i ara parlen en arpità als seus fills des de ben petits. A l’escola es fa una hora d’arpità a la setmana gràcies a la iniciativa dels mateixos alumnes que han triat fer aquesta assignatura voluntàriament, però com que l’educació nacional no la reconeix, quan els estudiants passen a l’ensenyament superior no la poden triar com a optativa i senten que els estan privant d’alguna cosa.

El mestre es pregunta: “Fa  150 anys de l’annexió de Savoia a França i encara no s’han adonat de que aquí hi ha una llengua ? una cultura ?”


Victòria a Torí

Luca Tillier és un jove del poble valdostà de Pontey que el març de 2009  va presentar la seva tesi doctoral a la Universitat de Torí en llengua arpitana. Pels defensors de la llengua va ser un esdeveniment històric, mai abans s’havia fet i això donava dignitat a la llengua. El títol era « Les transferències financeres als Municipis : evolució a nivell d’Estat i a nivell Valdostà ». Amics i familiars es van desplaçar des de la Vall d’Aosta per fer-li costat.

A tots aquells que defensaven que l’arpità no servia per parlar de perequacions, d’irpf, d’inversions o de relacions estat-regions, Luca els va deixar sense arguments. Es va acollir a una llei italiana sobre la protecció de minories lingüístiques històriques, va servir-se d’una projecció de vídeo amb traducció a l’italià i va sortir amb el títol a la mà. Malauradament, Luca no va poder acabar la seva exposició en arpità com ell volia a causa de les objeccions de dos membres del jurat, però això li va servir d’estímul i encara el va reforçar més en el seu compromís amb la llengua.

La definició més encertada la va fer l’escriptor Floran Corradin: “aquesta tesi representa un acte de gran coratge d’un jove convençut de la raó de les seves arrels.”


De nom... Lara

El senyor i la senyora Clette són belgues, van tenir una nena, van pensar que el nom de Lara li esqueia i així la van anomenar. Quan encara eren a l’hospital, l’avi per part de mare va anar a veure la petita i li va dir al gendre que sempre havia pensat que a ells els agradava més la fondue que la raclette. Llavors hi van caure, la nena es deia Lara Clette (la raclette)!!  Van dubtar, tenien un termini de tres dies per fer un canvi de nom però demanada l’opinió a les infermeres, aquestes van dir que Lara Clette ja li estava bé.

Ara els suïssos del Valais han descobert la Lara. El Valais suís és el bressol de la raclette, i la Lara Clette és motiu de converses arreu del Valais i fins i tot li han proposat ser ambaixadora de la raclette a Bèlgica, però els seus pares diuen que de moment la Lara s’ha de dedicar a l’escola i a jugar amb els altres nens.