Mai Enrera

EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna):

“Jamés en dèrriér”

Una môda de payis est étâye, per bien de nosôtros, la pratica de l’èxcursionismo, yô[1] l’aprochement et l’emplicacion avouéc la natura nos ant fêt amar la tèrra sens compicacions. Ço-ce[2] at fêt que, en-chiéz nos, y seye bien de groupos, publicacions, activitâts, enstitucions[3], etc... centrâs dens lo domêno de l’èxcursionismo, mas qu’ils s’arrètont pas icé[4] mas que vant tot-du-long[5] ples luen por comprendre l’histouère et la cultura. 

Mai Enrera est un’acrèditâye revua d’activitâts de montagne, esport et cultura. El est dirigiêye per Maria Dolors Làzaro i Palau et vint èditâye per lo Club Èxcursionisto de Gràcia. Dens son[6] dèrriér numèrô, un articllo de Ramon Izquierdo nos montre un endrêt[7] bien espèciâl de l’Arpitania: lo Parc “Nacionâl” du Grant Paradis, a travèrs loquint[8] lui et quârques amis ant fêt una travèrsâ lo chôd-temps[9] passâ. Lo Parc s’èpate[10] entre la Vâl d’Aoûta et lo Piemont, est un des ples vielys d’Eropa, quâse[11] tot est en hiôta montagne et vat dês 800 mètros du fond des vâls tant-que[12] les 4.061 mètros d’hôtior[13] de la bèca[14] que lo prèside et que y at a nom Grant Paradis. L’est u Boquetin, lo bôc des Arpes, a qui devens cet Parc vu que tot est envionâ[15] crèent una zona protègiêye por consèrvar ceta èspèce. 

Y at quârques temps, un ôtro èxcursionisto nos èxpllicâve de quinta[16] maniére est alâ a la quéta[17] de la nacion arpitana a travèrs ses[18] montagnes. Mâlgrât sè seye[19] enformâ devant, un côp ilé[20] lui at côtâ trovar quârques endicacions, ére coment sè fusse cachiêye, sarrâye[21], rechaviâye[22] et oubliâye, mas finalament l’at entrevua et s’est rejouyi que oncor y fusse, et cen qu’o[23] est èssencièl: l'èsprit de luta.

Èsperens que aleye jamés en dèrriér la travèrsâ qu’at comenciê[24] lo payis arpitan a montrar-sè, a uvrir-sè et a sè dèbarrassiér des lagnes[25] que dèrenjont[26] totes les nacions sens ètat, una travèrsâ que at avu un petiôd envion[27] y at des ans por sortir[28] des vâls ples profondes et que chavonerat[29] per poyér[30], avouéc complèsence, mémo les bèques ples hiôtes.  

---

[1] onte

[2] ce-cé. ço, ce

[3] entitâts

[4] ce, i(n)que, (i)qué, inqué

[5] tojorn

[6] lo sien

[7] una cârra, un luè, un post

[8] loquâl

[9] bon-temps, étif

[10] ètend

[11] quâsiment

[12] jusqu’a, fin-a

[13] hôtèsse

[14] cema

[15] comenciê

[16] quâla

[17] rechèrche

[18] les sienes

[19] sôt

[20] lé

[21] cllôsua, cllôta

[22] assegria, ressegria, betâye en cârro

[23] il

[24] orièntâ

[25] les gênes, los fastudos

[26] dètorbont

[27] comencement

[28] sôrtre

[29] tèrmenerat

[30] montar

CATALÀ:

Mai Enrera

Stambecco, la cabra dels Alps.

Una manera de fer país ha estat per a molts de nosaltres la pràctica de l’excursionisme, on l’apropament i la complicitat amb la natura ens han fet estimar la terra sense fer escarafalls. Això ha fet que a casa nostra hi hagi força grups, publicacions, activitats, entitats, etc... centrats en l’àmbit de l’excursionisme, però que no s’aturen aquí sinó que van sempre més enllà fins a abastar la història i la cultura. 

Mai Enrera és una acreditada revista d’activitats de muntanya, esport i cultura. La dirigeix la Maria Dolors Làzaro i Palau i l’edita el Club Excursionista de Gràcia. En el seu darrer número, un article d’en Ramon Izquierdo ens mostra un indret molt especial d’Arpitània: el Parc "Nacional" del Gran Paradiso, a través del qual ell i uns amics van fer una travessa l’estiu passat. El Parc s’estén per la Vall d’Aosta i el Piemont, és un dels més antics d’Europa, gairebé tot ell és alta muntanya i va des dels 800 metres del fons de les valls fins els 4.061 metres d’alçada del cim que el presideix i que s'anomena Gran Paradiso. És a l'Stambecco, la cabra dels Alps, a qui devem aquest Parc ja que tot va començar creant una zona protegida per conservar aquesta espècie. 

Fa temps, un altre excursionista ens explicava de quina manera va anar a la recerca de la nació arpitana a través de les seves muntanyes. Malgrat haver-se informat per endavant, un cop allà li va costar trobar-ne cap indici, era com si estigués amagada, tancada, desada i oblidada, però finalment la va entreveure i es va alegrar de que encara hi fos, i amb allò imprescindible: l'esperit lluitador.

Tant de bo no vagi mai enrera la travessa que ha començat el país arpità per mostrar-se, per obrir-se i desempallegar-se de les noses que ens empipen a totes les nacions sense estat, una travessa que es va iniciar subtilment ja fa anys per sortir de les valls més pregones i que acabarà per enfilar-se amb complaença fins els cims més alts.