Arp-Òc-Cat

Chambra d'Òc


Un dels exemples de col·laboració occitano-arpitana és la Chambra d’Òc. És una associació que aplega gent de tota mena que tenen en comú la preocupació per la llengua i la cultura de les Valades occitanes d’Itàlia.

La Chambra ha començat l’any amb un nou web d’una atractiva presentació on la part dedicada a l’arpità i al walser (l’altra llengua de les valls alpines) és notable.


Una primera novetat d’aquesta etapa és un web-TV amb més de 20 canals que posen a la nostra disposició centenars de films en occità, en arpità i en walser, tocant temes com la música, la vida alpina, la llengua, les tradicions o els oficis.

Una altra secció és lo "Tresòr de Lenga – Las Valadas Occitanas".  Aquí trobem un diccionari complet amb totes les modalitats d’occità de la valades. Més que un diccionari és una enciclopèdia, on els mots són explicats amb pel·lícules, testimonis o altres arxius.

També hi ha el “Trèsor de lenga corpus testuale”, que és una recopilació de textos han estat publicats a les principals revistes d’història o, fins i tot, alguns que no ho han estat mai, relatius a la memòria històrico-lingüística de les valades.

Tota aquesta feina l’hem d’agrair a un munt de gent, com Ines Cavalcanti, Esteve Anghilante i Barbara Salerono per fer l’edició i el disseny. Peyre Anghilante per les traduccions a l’occità. Daniele Landra i Elisa Nicoli per la producció dels films. Luca Pellegrino i Dario Anghilante per posar-hi  la música. Roberta Ferraris pels textos sobre les minories lingüístiques. Els responsables de la part arpitana han estat Marco Rey i Teresa Geninatti. I molts altres que han estat indispensables.


Obrint Pas

El grup de música Obrint Pas ja ha descobert Arpitània, ens ho expliquen en el seu blog. Van anar al Festival de Pobles Minoritaris a Aosta en representació dels Països Catalans. D’entrada els va impactar el lloc, el paisatge, les cases, el menjar però el que menys s’esperaven era trobar que allà  “a part del francès i de l’italià també es parlaven unes llengües anomenades walser i arpità , que allò formava part d’un territori històric i cultural anomenat Arpitània, que l’arpità n’era la  llengua pròpia i que a sobre era germana del català !” , i tot això a tocar d’aquí, a menys d’una hora amb avió. Després d’aquesta troballa Obrint Pas ho té clar : continuarà viatjant per feina per molt cansat que sigui.



Descoberta d'un país

Aquest any per la Diada, a la parada del Cercle d'Agermanament Occitano-Català  hi van coincidir Catalunya, Occitània i per primera vegada Arpitània. Els més sorpresos van ser els catalans i els occitans en assabentar-se de l’existència d’Arpitània. Tenim el testimoni de la Bernadeta Levrel, dona de la Gascunya, que malgrat haver treballat sempre dins el món de l’occitanisme, desconeixia totalment que hi havia aquest altre país a tocar d’Occitània :
"Me calut anar a las hèstas de Catalonha per descobrir l’existencia d’una cultura arpitana ! mentre que travalhèssi dins lo mitan occitan !Vertat es qu’avèvi ausit parlar d’una varienta “franco-provençal”, mès pas d’una cultura vertadièra.Compreni qu’em damòra força progrès de har.Merceji la qui m’assaventèt."

Marbre Verd

La pedra de la vall d’Aosta sempre ha estat un recurs imprescindible per a la seva gent, el material de construcció més usat. Parets, cases, finestres, fonts, xemeneies, gots, morters, ... s’han fet dels diferents tipus de pedra que formen les muntanyes que envolten la Vall, muntanyes que són com les parets de la llar i que produeixen una sensació de refugi i protecció.

Una de les roques més característiques de la Vall és el marbre verd. La visió d’un mur de pedra de marbre verd amb els complexos dibuixos de les seves venes blanques no deixa indiferent ningú.

Els catalans no cal que anem fins a la vall si volem veure i tocar aquest marbre. El tenim a Barcelona en una construcció peculiar : el  Pavelló Mies van der Rohe a l’avinguda Marquès de Comilles de Montjuïc.

Mies van der Roe el va dissenyar per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, entre altres materials va emprar marbre verd de la vall d’Aosta pel seu baix cost, la seva força i la seva presència, i per ser especialment flexible i durador.

Un cop acabada l’Exposició el Pavelló es va desmuntar, però l’any 1980  Oriol Bohigas va impulsar la seva reconstrucció i també va anar a buscar el marbre verd de la vall d’Aosta.

Aquest detall ens havia passat per alt. Ens en va fer adonar l’historiador Josep Maria Vilarrúbia-Estrany en una de les seves lliçons magistrals al grup Barcelona Camina.