Literatura

VERSIÓ EN ARPITÀ 

Louès[1]en arpitan

Du XIII^émo sièclo date lo premiér tèxto juridico que on[2] cognêt en arpitan,  La Somme du Code. S'est dècuvèrt dens un manuscrit dens una bibliotèca prôcho[3] de Grenoblo l’an 1924. Est ècrit dens la varianta arpitana du Dôfenâ et est una traduccion du latin que u mémo temps est una traduccion de l’originâl en occitan,  Lo Codi.

Dens céls temps, los monsiors et los rechos borgês frèquentâvont los tribunâls, les-uns por fâre rèspèctar la louè et les-ôtros por dèfendre lyors[4] fortunes. Vu que adonc ux tribunâls s’empleyêve[5] lo latin et ils savévont mas-que[6] l’arpitan, s'est fêta ceta vèrsion avouéc un sens surtot practico.

Ben-que lo tèxto arpitan seye una traduccion, est d’una cllartât et qualitât notâbles. Nen presentens una côrta frésa[7] avouéc sa[8] traduccion.

       XVIII

Qui deit nurir los effant si le maris se part de la muler.

Si le maris s’est partis en alcuna maneiri de si muler, e el en a effant qui seaint menor de III anz, li mare los deit nurir tro que seiant passa li III an, o, si el sunt maior de III anz, le pare los deit nurir, e le jugos deit enquerre avoi cui porent meilt istar, avoi lo pare o avoi la mare; e avoi cellui avoi cui el porent meilt istar los face istar lo jugos, seiant menor de III ans o maior.

Qui dêt nurrir[9] los enfants[10] se lo marit[11] sè part[12] de la mulyer[13].

Si lo marit est parti en ôcuna[14] maniére de sa mulyer, et il nen at enfants qui seyont minors de III ans, la mâre los dêt nurrir trât que seyont passâs les III ans, u, se ils sont majors de III ans, lo pâre los dêt nurrir, et lo jujo dêt vèrificar avouéc qui poriant mielx étar[15], avouéc lo pâre u avouéc la mâre; et avouéc celi avouéc qui ils poriant mielx étar lo fasse étar lo jujo, seyont minors de III ans u majors.

(La Somme du code, lévro V, chapitro 20)

 

---

[1] lês

[2] se

[3] d'aprés

[4] les lyors

[5] usâve, endrôvâve

[6] ren-que

[7] fragment (m.)

[8] la siena

[9] èlevar

[10] menâts

[11] homo

[12] partét

[13] fèna

[14] quârques

[15] réstar

EN CATALÀ:

Lleis en arpità

Del segle XIII data el primer text jurídic que es coneix en arpità,  La Some du Code. Es va descobrir dins un manuscrit en una biblioteca a prop de Grenoble l’any 1924. És escrit en la variant arpitana del dalfinat i és una traducció del llatí que a la vegada és una traducció de l’original en occità: Lo Codi.

En aquell temps els senyors i els rics burgesos freqüentaven els tribunals, uns per fer complir la llei i els altres per defensar les seves fortunes. Com que llavors als tribunals s’usava el llatí i ells només sabien l’arpità, es va fer aquesta versió amb un sentit sobretot pràctic.

Encara que el text arpità sigui una traducció, és d’una claredat i qualitat notables. En presentem un curt fragment amb la seva traducció.

          XVIII

 Qui deit nurir los effant si le maris se part de la muler.

Si le maris s’est partis en alcuna maneiri de si muler, e el en a effant qui seaint menor de III anz, li mare los deit nurir tro que seiant passa li III an, o, si el sunt maior de III anz, le pare los deit nurir, e le jugos deit enquerre avoi cui porent meilt istar, avoi lo pare o avoi la mare; e avoi cellui avoi cui el porent meilt istar los face istar lo jugos, seiant menor de III ans o maior.

 

Qui ha de pujar els fills, si el marit es separa de la muller.

Si el marit, de la manera que sigui, es separa de la seva dona i té d’ella fills de menys de 3 anys, la mare els ha de criar fins que passin dels 3 anys; al contrari, si tenen més de 3 anys, el pare els ha de criar. I el jutge ha d’esbrinar amb qui  poden estar millor, si amb el pare o amb la mare; i fer-los viure amb qui millor estiguin, siguin menors o majors de 3 anys.

(La Somme du code, llibre V, capítol 20)

Arpità medieval

Gràcies a Les Légendes en prose tenim un testimoni excepcional sobre la llengua arpitana medieval. Es tracta d’un manuscrit del segle XII que conté les vides de tretze sants. Originàriament era escrit en llatí i el traductor va fer la seva feina mostrant tota la riquesa de la llengua arpitana:

Et per co il se meisiront el porcho del templo, ou ere li ydola que celles genz aoravont, i iqi iteront totta la nait en la terra e sus les peres, et issi iteront tota nait en jeunes et en oraisons.

També es van instal·lar sota el porxo del temple on hi havia el fals déu que aquest poble adorava i es van quedar allà, tota la nit, per terra i sobre les pedres, i van passar allà tota la nit, en dejú i pregant.

(Des miracles a la beneuree Marie Magdalene)

El primer... una dona.

El primer escrit conegut en arpità és obra d’una dona, Marguerite d’Oingt, que va viure al segle XIII. Va ser priora d’una comunitat de l’ Orde de la Cartoixa a Lió.

El seu primer treball en  arpità va ser Speculum (Mirall) escrit el 1294, fou molt popular, se’n van fer còpies i es van distribuir des del mateix monestir. Cap al 1303 va escriure  Li via de sieti Biatriz, virgina d’Ornacio, extensa biografia d’una religiosa a la qual els Cartoixans consideraven santa, és una de les  poquíssimes biografies d’aquell temps escrita per una dona sobre una altra dona.

Hi ha un tret comú en totes les seves obres : ensenya al lector com meditar, per fer-ho fa servir un estil molt senzill i directe perquè se l’entengui.

Era una dona avançada al seu temps. Escrivia no per ocupar una posició preeminent sinó un lloc diferent, independent, volia ser  una veu femenina sense lligams, sense compromisos, i per aconseguir-ho va haver de lluitar contra la misogínia de l’època i l’escepticisme de l’església. En la seva obra sempre hi feia aparèixer una dona o una imatge femenina. En un  dels seus més notables escrits, Marguerite converteix Jesucrist en una dona i li fa suportar el sofriment del part.

Malauradament cap dels seus contemporanis la va imitar i van haver de passar molts anys fins que algú va agafar el relleu de Marguerite i es va posar a escriure en arpità.

Primer llibre imprès

La xilografia era un sistema d’impressió que existia a la Xina molt abans del segle XIV, consistia en gravar allò que es volia imprimir en planxes de fusta que s’amaraven de tinta i es posaven sobre el paper com si s’estampés un segell, així s’imprimien dibuixos i fins i tot algun llibre. Avui encara hi ha gent, poquíssima, que fa xilografies, hi esmercen moltes hores per amor a l’art i les seves obres són totalment i vergonyosament menystingudes (almenys a Catalunya).

Allò que coneixem més com impremta començà amb uns motlles en forma de lletres que es posaven damunt de planxes formant el text que es volia reproduir, s’impregnava amb tinta i s’estampava sobre el paper, un cop impresa la pàgina es desmuntava i es tornaven a col•locar els motlles per fer un altre text i així successivament, aquest sistema era la tipografia. Ara ens sembla una feina extremadament lenta però Gutenberg l’any 1456 va imprimir una Bíblia sencera d'aquesta manera.

Un altre mètode d’impressió era la calcografia, que era l’estampació amb làmines metàl•liques gravades, es feia servir sobretot per fer dibuixos o segells. Molts cops es combinaven la tipografia i la calcografia en un mateix llibre.

El primer llibre imprès en català va ser "Les trobes en lahors de la Verge Maria", publicat a València el 1474.

Les lletres arpitanes van tenir un primer i fugisser contacte amb la impremta el 1530 quan entremig d’un recull de nadales franceses s’hi va intercalar una nadala en l’arpità de Lió.

Però el llibre amb cara i ulls que ha passat a la història per ser el primer llibre imprès quasi tot en llengua arpitana es va publicar a Lió el 1555 i és una recopilació de Nicolas Martin titulada "Noelz & Chansons nouvellement composez tant en vulgaire françoys que savoysien dict patoys".



Cerlogne

El 7 d’octubre de 1910 va morir Jean-Baptiste Cerlogne,  ja fa 100 anys. Eminent creador de la literatura i l’ortografia valdostana, i protagonista d’una vida de pel·lícula.

Neix el 1826 i als sis anys ja fa de pastor de cabres. Als onze anys li cal pidolar per sobreviure i marxa cap a Marsella on treballa d’escura-xemeneies. Als quinze anys fa feines a la cuina d’un hostal. Als divuit torna al seu país i li toca lluitar a la Guerra de la Independència Italiana (1848-49). Acabada la guerra fa de cuiner al seminari d’Aosta i és allà on comença a escriure poesia en francès i en arpità. Als 38 anys l’ordenen de capellà. Als 41 fa de vicari a la vila de Pont Bozet, llavors esclata una epidèmia de còlera i compagina les feines d’infermer, d’enterramorts i d’alcalde. Cau malalt del còlera però se’n surt. Encara que la seva pobresa és extremada, ajuda els que són més desgraciats que ell. A l’hora de construir una capella es fa manobre, a l’hora de plantar  vinyes es fa pagès. Porta amb ell una petita impremta portàtil per imprimir allò que escriu i així estalvia despeses. Durant cinc anys ha de tenir cura del seu pare i del seu germà, quan el germà mort s’ha d’ocupar dels seus cinc orfes.

Mort als 84 anys al poble on va néixer: Sent-Nicolas. Allà s’ha construït el Centre d’Estudis Francoprovençals, un dels més actius del país arpità.


Mistral en arpità

En aquest text de l’obra Memòri e Raconte l’escriptor occità Frédéric Mistral narra com es van coneixer els seus pares:

Pèr Sant Jan, uno annado, mèste Francés Mistral èro au mié de si blad – qu’uno chourmo de gavot toumbavon au voulame. Un vòu de glenarello seguien li meissounié, acampant lis espigolo qu’escapavon au rastèu. E ‘m’acò moun segne paire remarquè ‘no bello chato que restavo darrié, coume s’avié vergougno de glena coume lis autro. S’avance d’elo e ié faguè: Mignoto, de quau siés ? coume te dison ?

La chato respoundeguè:

Siéu d’Estève Poulinet, lou maire de Maiano. Me dison Delaïdo.

- Coume ! diguè moun paire, la fiho de Poulinet, qu’es esta Maire de Maiano, vai glena?

- Mèstre, elo repliquè, sian uno grosso famiho, dous drole emé sièis chato, e noste paire – emai aue, es verai, proun de bèn au solulèu – quand ié demandean d’argènt pèr un pau nous pimpa, nous respond : Mi chatouno, se voulès de belòri, gagnas-n’en ! E ves-aqui perqué siéu vengudo glena.

Siès mes après aquéu rescontre – que retrais l’antico sceno de Rut emé Booz, lou valènt meinagié demandè Delaïdo à mèste Poulinet e siéu nascu d’aquéu mariage.

El lingüista Dominique Stich l’ha traduït a l’arpità:

Per Sant Jian, una anâ, mêtre Francês Mistral êre u mié de ses blâts – que quârques montagnârds talyêvont u volam. Una tropa de glleniéres siuvéve les mèssonérs, acapant les èpias qu’èchapâvont u ratél. Adonc mon segnor pâre remarcat na bala jovena que restâve dèrrér, come s’avêt vêrgogne de gllenar come les otres. S’avancét de lyé et lyé fit :Megnona, de qui t’és ? come tè diont ?

La jouèna rèpondit :

Su de Tièno Poulinèt, lo mère de Malyana. Mè diont Layida.

     -     Come ! dit mon pâre, la filye de Poulinèt, qu’est étâ Mére de Malyana, vat gllenar ?

     -     Mêtre, el rèplicat, nos sens una grôssa familye, doux garçons avouéc sêx filyes, et noutron pâre, quand ben èye, est veré, prod de ben u solely – quand nos lui demandens d’argent por un pou nos fèniolar, nos rèpond : Mes filyètes, se vos voléd des babioles, gagnéd-nen ! Et vê-enqué porquè su venua gllenar. Sêx mês aprés quél rencontro – que rapèle l’antica scèna de Rute avouéc Bôze, lo valyent grangiér demandat Layida a mêtre Poulinèt et su nèssu de quél mariâjo.

La llengua de Savoia

Aquest és un petit poema de Lo Boteyron sobre la llengua de Savoia.

    

- Quinta l’é-tou la lingua de la Savoye ?

- M’ên vé t’ô dire drä yöra, ma Croué !

Lû que francèyon dyant qu’é lo francé ,

lû que patèyon dyant qu’é lo patué ;

è y a na çhusa canbên que nyon n’porrë rnèyé

yé que lo patué ikyé ètâve à l’ên premié.

Lingua du pagan qu’ant vivu  ìk  « adé yàdzo »,

Parlâ du « bouif », du çhapoué pè töt vlàjho ;

On têm s’dru, s’rëçho, os’alavià

chl’antëcco lingajho a poué kâzi varèyà.

Vni estranjhié çhi sä, t-ou pâ taspou damàjho ?

léchà tâ lé, frandâ u râclon l’értajho !

- N’en réstè-t-ou p’rên pâ lamên na mita ?

Di zu véra Kinke, adon yé töt panâ ?

D’espoêr, fô-t-ou n’avé u na ?

- A tan que y a na coului que jharvètè, Tyoûta,

Nyon n’ô sât !  Apoué vé, « farà  bên que vüdrà ! »

                                                                             

Diuen que el savoià és una llengua intraduïble, però nosaltres catalans ens hi hem atrevit:   

      - Quina és la llengua de Savoia ?

- T’ho diré de seguida, Petita !

els que només parlen francès diuen que és el francès,

els que parlen patuès diuen que és el patuès;

Però, i a una cosa que ningú pot negar

és que el patuès hi era primer.

Llengua dels autòctons que han viscut aquí fa segles,

parla del sabater, del fuster de cada poble;

Abans tan fèrtil, tan rica, tan viva

aquesta antiga llengua quasi s’ha esvaït.

Trobar-se estranger a casa, no és una llàstima ?

Abandonada, llençada l’herència !

- No en resta res, ni una mica ?

Digues la veritat Kinke, llavors tot és  perdut ?

D’esperança, n’hi cal haver o no ?

- Mentre hi hagi una petita flama que vacil·la, Tyoûta,

Ningú ho sap ! Llavors, “que passi el que vulgui !”

Literatura arpitana i occitana

Ara tenim l’oportunitat de fer un viatge a través de la literatura occitana i arpitana amb el llibre recentment editat : “Huit siècles de littérature francoprovençale et occitane en Roine-Alps”. És un recull de textos d’escriptors d’aquest territori de l’est de l’hexàgon on Arpitània i Occitània s’uneixen i les seves llengües es barregen i conviuen.

Ens presenta 21 textos arpitans i 17 occitans, tots ells d’autors diferents, comprenen totes les èpoques i abracen tots el gèneres. Cada text s’acompanya d’una explicació i de les dades sobre el seu autor. Tots són escrits en la versió original i amb la traducció al francès. No ens dóna una visió dispersa i superficial d’aquesta literatura sinó precisa i profunda, fins a mostrar-nos com n’és de desconeguda per molts de nosaltres. 

Presentats per ordre cronològic, el primer text  arpità és de la religiosa Marguerite d’Oingt i el primer occità de la trobairitz Beatriz de Dia.

De tot plegat en podem gaudir gràcies a la col·laboració entre el francoprovençal Jean-Baptiste Martin i l’occità Jean-Claude Rixte. 

Per només 10 euros tenim més de 200 pàgines que no tenen preu i que de segur ens sorprendran. El podem encarregar a les Editions Livres EMCC

L'afére Pecârd

L'any 2007, centenari del naixement d'Hergé, es va presentar L'afer Tornassol traduït a l'arpità. Se’n van publicar 3000 exemplars amb el títol L’afére Pecârd en homenatge al físic del cantó suís del Vaud Auguste Piccard en qui es va inspirar Hergé per crear el professor Tornassol.

Part de l’acció d’aquest còmic transcorre dins la Romandia suïssa. La traducció la va fer el lingüísta Dominique Stich el qual es va permetre alguna llibertat : quan Tintín i el Capità sobrevolen el llac Léman no van cap a França sinó cap a Savoia. En una altra vinyeta el capità s’interessa per un vi de la collita del 47 però en la versió arpitana especifica que és un Fendent del 47, el vi més conegut del Valais suís.

Alvan Lavy, un savoià apassionat pels còmics i per l’arpità, va ser qui va moure els fils perquè aquesta versió fos possible.